«El ego no puede
perdonar porque ello socavaría su existencia»
Ken Wilber. Gracia
y Coraje pg. 187
Aquesta frase del
títol l’he llegit a moltes parets de pobles de Catalunya aquest
estiu. Segons cita Ken Wilber de «un curs en miracles» el perdó
és «la foma d’abandonar el meu ésser i recordar el meu Ésser»
(KW «Gracia y coraje» pg 188).
Òbviament les
agressions de l’1O foren una salvatjada i algun dia els seus
responsables hauran de respondre davant la justícia. Tanmateix jo em
vull centrar amb aquesta necessitat d’afirmar «1O ni oblit
ni perdó» com expressió de la ombra del sobiranisme. Ja hem
dit en altres articles que aquesta ombra es caracteritza per la
covardia, el victimisme i el ressentiment, i amb els fets d’octubre
ha aflorat poderosament. Els nostres germans d’Espanya ens coneixen
bé i ens saben veure -millor que nosaltres mateixos- aquesta ombra,
de la mateixa manera que nosaltres hem fet aflorar la seva ombra
Ambre d’autoritarisme i conformisme davant d’un règim
incompetent i estructuralment corrupte.
La manca de perdó,
o la impossibilitat de perdonar és, doncs, el recurs de l’ego per
mantenir la seva existència. Quan la teva identitat és una
identitat de víctima, el perdó es torna impossible: necessites
mantenir ben vives tota la col.lecció d’agravis perquè sobre ells
has constituït la teva existència. El vMem Verd sobiranista aixeca
el dit acusador contra Espanya i somica: «no em reconeixes i al
damunt m’has agredit; ets un fatxa culpable i jo un pobre
innocent». El vMem Ambre espanyol s’encen de fúria amb
aquesta acusació d’aquests victimistes Verds que van d’especials i es
creuen superiors, i així continua el joc de projeccions mutues. Com
ja vaig dir en un altre article, el problema de la projecció no és
que l’acusació sigui certa -que ho sol ésser- sinó que el que
emet la acusació és incapaç de veure la ombra des d’on la emet.
La projecció és l’astúcia de l’ego per no veure’s a si mateix.
El 1O havia de ser
gran data d’afirmació sobiranista. Crec que en gran part així va
ser: el règim del 78 es va veure qüestionat com mai, i es va veure
la seva impotència per frenar a les bones o a les males l’aspiracio
del poble català a decidir el seu futur. Els fets d’octubre encara
no estan ben explicats i no resulta fàcil fer-ne una anàlisi.
Tanmateix la esperança de la República no es va materialitzar.
Aquest desconcert ha fet aflorar més agudament la ombra sobiranista.
Fins llavors, en comptes de la tradicional reactivitat victimista, el
sobiranisme havia pres proactivament la iniciativa de tirar pel dret amb el seu
projecte polític, assumint responsabilitat pels riscs que
comportava. No es va arribar al final. Potser fou una decisió
prudent de les autoritats catalanes el frenar. Tensar el conflicte,
havent-hi morts -com diuen que havia amenaçat l’Estat- hauria
afavorit la República? Calia pagar un preu de sang? O hauria estat
repetir el Karma català d’una nova derrota i un altre desastre
històric per a la nació catalana? Aquestes preguntes no es poden
contestar, perquè el govern va frenar i acceptà la presó i
l’exili.
Tanmateix veig en un
sector de sobiranisme que, en comptes d’assumir la pròpia
responsabilitat de no haver volgut arribar al final -insiteixo:
potser fou una decisió bona, prudent- doncs en comptes d’assumir
aquest fet, recau de nou en el victimisme d’insistir amb el
«dolents» (fatxes, agressius) que són els altres. Òbviament els
altres encaixen en la nostra acusació tant com nosaltres en la seva
de victimistes i plorons. Tot i que trobo encara més patètic els
que tronen de santa indignació de puresa indepe i exigeixen des de
la comoditat del seu twitter que altres paguin el preu de la
represió i es deixin engarjolar amb el mantra de la desobediència.
El fet és que es va
decidir no voler anar fins al final. Es van donar bones raons:
l’amenaça de més violència per part de l’Estat, el suport de
només la meitat de la ciutadania... Tanmateix trobo que ara el
sobiranisme està obtenint més energia no tant de les raons d’un
vMem Taronja sa -"volem un Estat eficient que estigui al servei de
la nostra ciutadania i no un que li vagi en contra com ara tenim»-
com de les emocions Ambre, Taronja i sobre tot Verdes del
ressentiment i del victimisme que només sap queixar-se de que els
altres uns fatxes, sense assumir la responsabilitat de no haver
volgut pagar el preu que costava proclamar la República davant una
societat espanyola Ambre fanatitzada. No hi ha dubte que les emocions
són una bona gasolina per a l’acció política, però quan les
emocions sorgeixen de la ombra i no són obertament reconegudes el
resultat acostuma a sortir errat.
